IEO Edicions
Sant Manuel lo bon, martir

Parution : 21/07/2020
56 pages
14 x 21
Epub (2.62 Mo)
3.99 €
Miguel de Unamuno
Sant Manuel lo bon, martir
Collection Flor envèrsa numerica - Livre numérique (epub)
Si problème avec le fichier, nous contacter
Colleccion Flor envèrsa numerica - Libre numeric (epub)
Se pb dab lo fichier epub, nos contactar
Édition financée par l’IEO Edicions sur ses fonds propres
Critique en fin de présentation du livre
Miguel de Unamuno est un écrivain majeur de la littérature en langue espagnole.

L’athéisme catholique est une croyance selon laquelle la culture, les traditions et les normes du catholicisme doivent être acceptées et suivies, mais dans laquelle l’existence même de Dieu est rejetée.

C’est cette « philosophie » qu’illustre le roman San Manuel lo Bon, Martir (1930).

***

On présente habituellement Miguel de Unamuno (1864-1936) comme faisant partie de la « Généracion de 98 », nom choisi pour désigner l’année (1898) au cours de laquelle l’Espagne perdit sa dernière colonie. Cette perte fut un grand traumatisme pour l’élite du pays, et c’est de là que vient le très populaire : Más se perdió en Cuba (Avec la perte de Cuba, nous avons perdu plus que cela).
Une partie des intellectuels réagirent face à ce sentiment de déchéance. Au premier rang d’entre eux, il faut citer l’essayste Joaquín Costa, le poète Antonio Machado et Miguel de Unamuno. Cette étiquette, moderne, en avance sur son temps, pourrait nous pousser à considérer l’œuvre d’Unamuno comme une oeuvre dépassée, qui n’aurait plus d’écho de nos jours. En réalité, Unamuno, qui était à la fois essayiste, romancier et poète, considérait qu’il était nécessaire de dépasser le roman réaliste de son temps, et il essaya de renouveler le genre avec San Manuel Bueno, mártir, mais également avec Niebla que l’on ne présente pas comme une nouvelle ou un roman mais, selon son propré néologisme, comme une "nivola", c’est-à-dire un "roman-brume". Il y a quelque chose qui nous rappelle Pirandello dans l’œuvre romanesque de Miguel de Unamuno, dans son questionnement de la situation de l’œuvre par rapport à l’écrivain, ou des personnages par rapport à l’auteur. Dans Sant Manuel lo Bon, martir, nous retrouvons les trois facettes de l’écrivain, c’est-à-dire un auteur dans son ensemble et pas seulement le romancier. De plus, le lecteur y trouvera les accents du Camus de L’étranger o du Mythe de Sisyphe, ou encore de Borges dans le jeu de miroirs que porte l’intrigue et le raisonnement, qui, dans l’oeuvre d’Unamuno, forment un tout. Tous ces différents aspects en font un auteur suffisaemment moderne pour qu’il nous parle encore[...]

Extrait de l’introduction de Joaquim Blasco
traduit de l’occitan par l’éditeur
Miguel de Unamuno es un escrivan màger de la literatura en lenga espanhòla.

L’ateïsme catolic es una cresença segon la quala la cultura, las tradicions, los rituals e las nòrmas del catolicisme devon èsser acceptats e seguits, mas dins lo qual l’existéncia de Dieu es regetada.

Es aquela « filosofia » qu’es illustrada pel roman Sant Manuel lo Bon, Martir (1930).

***

Se presenta d’abituda Miguel de Unamuno (1864-1936) coma fasent partida de la « Generacion de 98 », nom manlevat a l’annada (1898) qu’Espanha perdèt sa darrièra colonia. Aquela pèrda foguèt un traumatisme grand per la sanflorada del país, e d’aquí venguèt populara, quand quicòm fasiá fogassa, la dicha : Más se perdió en Cuba (Avèm perdut mai qu’aquò a Cuba).
D’unes intellectuals reagiguèron davant aquel sentiment de descasença. Al primièr reng demest eles, cal citar l’assagista Joaquín Costa, lo poèta Antonio Machado e Miguel de Unamuno. Aquela etiqueta, modèrna, emai davancièra dins son temps, poiriá ara nos empusar a considerar l’òbra d’Unamuno coma un òbra d’a passat temps, que nos parla pas pus gaire uèi per uèi. De fach, a l’encòp assagista, romancièr e poèta, Unamuno considerava que caliá despassar lo roman realista de son epòca, e ensagèt de renovelar lo genre amb San Manuel Bueno, mártir, e tanben amb Niebla que presenta non pas coma una novela, un roman, mas, per un neologisme seu, coma una nivola, valent a dire un roman-nèbla. I a quicòm de Pirandello dins l’òbra romanesca de Miguel de Unamuno, dins son questionament de la situacion de l’òbra per rapòrt a l’escrivan, dels personatges per rapòrt a l’autor. Dins Sant Manuel lo Bon, martir trapam las tres facietas de l’escrivan, es a dire l’autor tot entièr e pas sonque lo romancièr. Tanben lo legeire i traparà d’accents del Camus de L’estranh o de Le mythe de Sisyphe, emai de Borges dins lo jòc de miralhs que pòrta l’intriga e lo rasonament, que, dins l’òbra d’Unamuno, son tot un. Totes aqueles aspectes ne fan un autor pro modèrn per que nos parle encara[...]

Extrèit de l’introduccion de Joaquim Blasco

Miguel de Unamuno, né le 29 septembre 1864 à Bilbao et mort le 31 décembre 1936 à l’âge de 72 ans à Salamanque, est un poète, romancier, dramaturge, critique littéraire et philosophe espagnol appartenant à la génération de 98.
Miguel de Unamuno figure parmi les plus grands écrivains de l’Espagne de son époque, dont il est particulièrement représentatif : il est décrit comme un homme de passions animé par de multiples contradictions, ce qui en fait un personnage assez typique de l’Espagne de la fin du XIXe siècle et du début du XXe siècle
Miguel de Unamuno, naissut lo 29 de setembre de 1864 a Bilbao e defuntat lo 31 de decembre de 1936 a l’atge de 72 ans a Salamanca. Es un poèta, romancièr, dramaturge, critic literari e filosòf espanhòl qui apartien a la generacion dita de "98".
Miguel de Unamuno es un dels escrivan espanhòl màger de son epòca ; es presentat coma un òme apassionat, animat per un fum de contradiccions qui son las de son epòca.

Un

Ara que l’avesque de la diocèsi de Renada, que mon car vilatge de Valverde de Lucerna ne fa partida, s’afana, çò dison, per promòure lo procèssus de la beatificacion del nòstre dòn Manuel, tanben dich Sant Manuel lo Bon, qu’i foguèt rector, vòli daissar consignat aicí, en manièra de confession, e sol Dieu sap, que ieu non, per quina intencion, tot çò que sabi e me remembri d’aquel nòble patriarca qu’emplenèt complètament lo trefons de la vida de mon anma e foguèt mon vertadièr paire espiritual, lo paire de mon esperit, del meu, lo d’Àngela Carballino.
L’autre, mon paire carnal e temporal, lo coneguèri gaireben pas, per çò que moriguèt que ieu èri mainadeta. Sabi qu’èra arribat coma forastièr a nòstre Valverde de Lucerna, que s’i enrasiguèt en se maridant amb ma maire. Aviá portat, quand èra arribat, qualques libres, lo Quichòt, d’òbras del teatre classic, qualques romans, d’istòrias, lo Bertoldo, tot aquò forra-borra, e es dins aqueles libres que devorèri, ieu, de pantaissadas quand èri drolleta. Ma bona maire me contava rarament de faches o de paraulas de mon paire. Los de dòn Manuel, que, ela, coma lo vilatge tot, asorava, que n’èra amorosida – plan castament s’entend –, li avián escafat lo sovenir de los de son marit. Que recomandava a Dieu, fervorosament, cada jorn, quand passava lo rosari.
De nòstre dòn Manuel me’n soveni coma s’èra ièr, quand èri dròlla, amb mos dètz ans, abans que me menèsson al collègi de las sòrres de la vila ont es la catedrala, Renada. El, lo nòstre sant, deviá aver alara quicòm coma trenta sèt ans. Èra bèl, prim, la portadura drecha, arborant lo cap coma nòstre Ròc del Voltor arbora sa crèsta, e dins sos uèlhs i aviá tota la prigondor de nòstre lac. S’emportava los agaches de totes, e amb eles, los còrs, e el, quand nos agachava, semblava que, traversant la carn coma una vitra, nos agachava lo còr. Totes l’aimàvem, mai que mai los dròlles. Quinas causas nos disiá ! Èran de causas, pas de mots. Lo vilatge començava de solfinar sa santetat ; se sentissiá plen e embriagat de son odor.[...]
Revue de presse
Consulter Critica Sèrgi 10/09/2020
Critica
Sant Manuel lo bon, martir, un conte filosofic entre doas aigas

De la biografia de Miguel de Unamuno, reteni ieu que nasquèt basc e bascofòne. Una notícia nos informa qu’a l’edat de vint-e-quatre ans postulèt per un pòste de professor de lenga basca a Bilbao, sa vila de naissença. Cauça estranha, foguèt en concuréncia amb Resureccion-Maria Azkue que pus tard vendrà presidenta de l’Acadèmia basca e tanben amb Sabino Arana, que, coma cadun sap, serà lo fondator del Partit Nacionalista Basc. D’aver pas obtengut lo pòste, Miguel de Unamuno anguèt far professor de grèc a Salamanca ont semblariá que passèt tota sa vida. Damatge per la cultura basca qu’aja pas causit la lenga de son país per escriure son òbra.

En dobertura de Sant Manuel lo bon, martir, nòstre traductor Joaquim Blasco nos gratifica d’una excellenta introduccion dins l’òbra. Atal nos permet de n’aprene mai sus un escrivan gaire conegut del public non ispanofil e non ispanofòne. Al rebat de las introduccions de sas autras traduccions, aquesta es la sintèsi condensada de çò que cal saber abans d’entemenar la lectura de l’obratge. En una pagina o gaire mai, Joaquim Blasco nos fa dintrar dins l’imaginari e los questionaments contradictòris de Miguel de Unamuno. O fa amb la concision que conven al genre, mas subretot amb l’erudicion que li coneissem. Lo traductor, al qual res escapa pas, nos informa per clavar son prefaci qu’un dels primièrs traductors de Miguel de Unamuno en francés foguèt Joan Casso*, lo primièr president de l’institut nòstre. La cauça val d’èsser sabuda.

Per aquela ficcion, l’autor planteja l’accion dins la quietud d’un vilatge amb per personatge central un rector qu’es tanben lo benfachor de l’endrech. Lo decòr es idilic (paradisiac ?) entre lac e montanha. « Ai set de las aigas dels lacs e talent de veire los rocasses de la montanha », coma o escriu Miguel de Unamuno dins l’obratge. L’ambient pasible i es talament plan depintat que, de gaire, bastariá pas que de clucar los uèlhs per ne véser lo solelh s’anar colcar darrèr los somalhs. Lo rector ensaja de far de sa borgada un escrinh de serenitat e de satisfaccion sus tèrra. Mas a quin prètz ? E per quines subterfugis ? Pel mejan de quinas enganas a l’encontre de se e dels autres ? Ont comença la generositat, l’altruïsme, e ont s’amaga la santa ipocrisia ? Nimai per èsser santa la messorga n’es pas mens una trompariá de se e de sos semblables. Tròp de socialitat amaga sovent un treble personal, sembla voler dire Miguel de Unamuno dins aquel roman.

Un roman que se presenta coma una faula poëtica e filosofica tocant las relacions umanas, mas tanben las relacions de cadun amb sa plaça dins la comunitat e dins lo còsmos. Atal, amb l’autor fasem lo ioiet entre cèl e tèrra, entre terrenal e esperitual. Lo tot sostengut per una narracion sopesada a pausada que guida lo legeire suls camins pauc o pro planièrs de la reflexion metafisica. Pausa gaujosament lo dilemme entre l’actual e l’eventual.

Per Miguel de Unamuno, quand se prega, se compta pas per qual nimai per qué : « Me caldrà tanben pragar pel lac e per la montanha ». L’esperitualitat ven, torna e demòra al chamanisme. Dins lo personatge de Don Miguel i a quicòm que sembla a Sant Francés d’Asissi. Avem aquí un conte filosofic suls besonhs per l’umanitat de creire. De creire, valent a dire d’esperar. Coma las esperanças de cadun son diversas, forçadament las cresenças o son aitant. E anem pas creire que los que creson mai son los que pareisson mai cresents. Es almens çò que nos daissa entreveire Miguel de Unamuno dins aquel romanòt que se legís tot d’una. Lo rapòrt a Dieu e a un en-delà potencialament paradisiac es, per d’unes soscaires, complicat : « Moriguèron en cresent creire pas a çò que mai los interèssa, mas sens creire qu’i cresián, tot en cresent dins una desolacion activa e resignada ».

Al vilatge de Valverde de Lucerna, lo lac e la montanha an una anma mentre que certans umans n’an pas e sabon n’aver pas. Demest aquestes lo primièr que ne deuriá aver una. Fa coma se… Fa coma se, per destorbar pas lo plaser e la gaug de viure d’una comunitat educada dins la supersticion e qu’a pas ges enveja de cambiar de modèl. Un biais d’èsser al monde d’aicí en esperant lo monde d’ailà.

Aqueste « memòri » de Miguel de Unamuno es un vertadièr joièl de variacions sus l’anar de las gents, de la vida e del monde tal coma vira. Supausi que l’autor deguèt prene un plaser incommensurable a l’escriure, coma ne prenguèrem un a lo legir. Aquela reflexion sus l’eperitualitat dins sas multiplas facietas sembla èsser, se que non un requisitòri contra la pigresa a rasonar, almens un bilanç totjorn dobèrt que jamai se tamparà pas.

Pauc a cha pauc començam per amolonar una part del patrimòni literari ispanic en lenga nòstra. Qual se’n planheriá ? De cap de biais, pas los que presan de viatjar en occitan dins la literatura mondiala. Botinhem pas nòstre plaser quand Joaquim Blasco e l’Institut d’Estudis Occitans no’n ofrisson l’escasença.

* En francés Cassou.

Sèrgi Viaule

Sant Manuel lo bon, martir de Miguel de Unamuno
Traduccion de Joaquim Blasco
Edicion electronica de l’IEO Edicions, Colleccion « Flor invèrsa » numerica
Sèrgi
10/09/2020
Retour au sommaire des articles
Réalisation : William Dodé - www.flibuste.net | Graphisme www.charlottelambert.net | IEO Difusion - IEO/IDECO - ZA plaine St-Martin - 81700 Puylaurens Remonter Tornar pujar